diumenge, 25 de març de 2018

Dia Mundial del Teatre 2018


El Dia Mundial del Teatre se celebra el dimarts 27 de Març de 2018.

El dia mundial del teatre es va crear en 1961 per l'Institut Internacional del Teatre (IIT). Se celebra tots els anys el 27 de Març pels centres del IIT i la comunitat teatral internacional. S'organitzen diferents esdeveniments de teatre nacional i internacional per a ressaltar aquesta ocasió. Un dels més importants és la distribució del Missatge Internacional tradicionalment escrit per una personalitat del teatre de talla mundial convidada per l'Institut Internacional del Teatre.

Per a celebrar el seu 70º aniversari, l'Institut Internacional del Teatre ha seleccionat enguany a cinc autors per a escriure els Missatges del Dia Mundial del Teatre, un de cadascuna de les cinc regions de la UNESCO: Àsia Pacífic, els Països Àrabs, Europa, les Amèriques i Àfrica.


Missatge de Simon McBurney - Regne Unit - Europa (actor, escriptor, director d'escena, cofundador del Théâtre de Complicité)

A mitja milla de la costa de Cirenaica en el nord de Líbia existeix un vast refugi rocós de 80 metres d'ample i 20 d'altura. En el dialecte local se li coneix com Hauh Fteah. En 1951 l'anàlisi de datació per carboni 14 va demostrar una ocupació humana ininterrompuda d'almenys 100.000 anys. Entre els artefactes desenterrats hi havia una flauta d'os datada entre 40.000 i 70.000 anys. Sent un xiquet, en sentir açò li vaig preguntar al meu pare:

“Ells tenien música?”

Em va somriure.

“Igual que totes les comunitats humanes.”

El meu pare era un arqueòleg nord-americà, el primer a excavar a Hauh Fteah, a Cirenaica.

Em sent molt honrat i feliç de ser el representant europeu del Dia Mundial del Teatre d'enguany.

En l’any 1963, el meu predecessor, el gran Arthur Miller, va dir en un moment on l'amenaça de guerra nuclear llançava la seua ombra sobre el món: “ Quan se'ns demana escriure en un moment on la diplomàcia i la política tenen braços tan terriblement curts i febles, la delicada però a voltes àmplia abraçada de l'art ha de suportar la càrrega de sostenir unida la comunitat humana”. El significat de la paraula Drama deriva del grec “dran” que significa “fer”… i la paraula teatre que procedeix del terme grec “Theatron”, literalment significa el “lloc on es mira”. Un lloc no solament on mirem, també on veiem, obtenim, entenem. Fa 2.400 anys, Polykleitos el Jove va dissenyar el gran teatre d’Epidaure. Amb capacitat per a 14.000 persones, la sorprenent acústica d'aquest espai obert és miraculosa. Un diàleg des del centre de l'escenari pot ser sentit en tots els 14.000 seients. Com era usual en els teatres grecs, quan observaves als actors, també podies veure el paisatge darrere d'ells. Açò no solament ajuntava diversos llocs alhora, -la comunitat, el teatre i el món natural-, també unificava tots els temps. De la mateixa manera que l'obra evocava mites del passat en el temps present, podies veure més enllà de l'escenari el teu futur final. La naturalesa.

 

Una de les revelacions notables de la reconstrucció de “El Globus” de Shakespeare a Londres també està relacionada amb allò que veiem. Aquesta revelació té a veure amb la llum. Tant l'escenari com l'auditori estaven il·luminats per igual. Els artistes i el públic es podien veure uns a uns altres. En tot moment. Onsevulla que mires hi ha persones. I en conseqüència, se'ns recorda que el gran soliloqui de, diguem, Hamlet o Macbeth, no eren meditacions privades sinó debats públics.

Vivim en un temps on és difícil veure amb claredat. Estem envoltats de més ficció que en qualsevol altre moment de la història o la prehistòria. Qualsevol “fet” pot ser qüestionat, qualsevol anècdota pot reclamar la nostra atenció com una “veritat”. Una ficció en particular ens envolta contínuament. Aquella que cerca dividir-nos. De la veritat. I d'uns a uns altres. I així, estem separats. Les persones de les persones. Les dones dels homes. Els éssers humans de la naturalesa.

Però igual que vivim en un temps de divisió i fragmentació, també vivim en un temps d'immens moviment. Com mai abans en la història les persones s'estan desplaçant; moltes vegades volant; caminant; nadant si fa falta; migrant; per tot el món. I açò és solament el començament. La resposta, com sabem, ha sigut el tancament de fronteres. La construcció de murs. L'exclusió. L'aïllament. Vivim en un ordre mundial tirànic, on la indiferència és moneda i l'esperança una càrrega de contraban. I part d'aquesta tirania és el control, no solament de l'espai, sinó també del temps. Aquest temps en què vivim renúncia al present. Es concentra en el passat recent i en el futur. Jo no tinc açò… Jo compraré allò…

Ara ho he comprat, necessite tenir la pròxima… cosa. El passat llunyà està destruït. El futur sense conseqüències.

Molts afirmen que el teatre no pot ni podrà canviar gens d'açò. Però el teatre no va a desaparèixer. Perquè el teatre és un lloc. M'agradaria dir un refugi. On les persones es congreguen i immediatament formen comunitats. Tal com hem fet sempre. Tots els teatres són de la grandària de les primeres comunitats humanes, de cinquanta a 14.000 ànimes. Des d'una caravana de nòmades a un terç de l'antiga Atenes.

I atès que el teatre solament existeix en el present, també qüestiona aquesta desastrosa visió del temps. El moment present és sempre un tema del teatre. Els seus significats es construeixen mitjançant un acte comunitari entre l'intèrpret i el públic. No solament ací, sinó ara. Sense l'actuació de l'intèrpret el públic no podria creure. Sense la creença del públic, la interpretació no seria completa. riem al mateix temps. Ens commovem. Ens quedem sense alè o emmudim. I en aqueix moment, mitjançant el teatre descobrim la més profunda veritat: que aquella que consideràvem la més privada divisió entre nosaltres, els límits de la nostra pròpia consciència individual, tampoc té fronteres. És alguna cosa que compartim.

I no ens poden parar. Cada nit reapareixerem. Cada nit els actors i l'audiència es reuniran de nou i la mateixa obra tornarà a ser representada. Perquè, com diu l'escriptor John Berge, “Molt dins de la naturalesa del teatre hi ha un sentit de tornada ritual”, la raó per la qual ha sigut sempre la forma d'art dels desposseïts, alguna cosa que a causa del desmantellament del nostre món, som tots. Onsevulla que hi haja intèrprets i audiències les històries que no es poden explicar en cap altre lloc es representaran, ja siga en les òperes i teatres de les nostres grans ciutats, o en els camps que acullen migrants i refugiats en el nord de Líbia i a tot el món. Sempre estarem units, en comunitat, en aquesta representació.




I si estiguérem a Epidaure podríem alçar la vista i observar com compartim tot açò amb un panorama major. Perquè sempre som part de la naturalesa i no podem escapar d'açò així com no podem escapar del planeta. Si ens trobàrem en “El Globus” veuríem com a preguntes aparentment privades se'ns plantegen a tots nosaltres. I si poguérem tindre la flauta cirenaica de fa 40.000 anys entendríem el passat i el present com a indivisibles, i que la cadena que uneix la comunitat humana mai serà trencada pels tirans i demagogs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada