El dia mundial del teatre es va crear en 1961 per
l'Institut Internacional del Teatre (IIT). Se celebra tots els anys
el 27 de Març pels centres del IIT i la comunitat teatral
internacional. S'organitzen diferents esdeveniments de teatre
nacional i internacional per a ressaltar aquesta ocasió. Un dels més
importants és la distribució del Missatge Internacional
tradicionalment escrit per una personalitat del teatre de talla
mundial convidada per l'Institut Internacional del Teatre. Enguany ha estat designat el dramaturg i director cubà Carlos Celdrán.
Missatge pel Dia
Mundial del Teatre (27 març, 2019)
Abans del meu
despertar en el teatre, els meus mestres ja estaven allí. Havien
construït les seues cases i les seues poètiques sobre les restes de
les seues pròpies vides. Molts d'ells no són coneguts o a penes
se'ls recorda: van treballar des del silenci, des de la humilitat
dels salons d'assaig i de les sales plenes d'espectadors
i, lentament, després d'anys de treball i assoliments
extraordinaris, van anar deixant el seu lloc i desparegueren. Quan
vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal seria seguir
els seus passos, vaig entendre també que heretava d'ells aqueixa
tradició esquinçadora i única de viure el present sense una altra
expectativa que aconseguir la transparència d'un moment irrepetible.
Un moment de trobada amb l'altre en la foscor d'un teatre, sense més
protecció que la veritat d'un gest, d'una paraula reveladora.
El meu país teatral
són eixos moments de trobada amb els espectadors i espectadores que arriben nit a
nit a la nostra sala, des dels racons més inversemblants de la meua
ciutat, per a acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb
eixos moments únics construïsc la meua vida, deixe de ser jo, de
patir per mi mateix i renasc i entenc el significat de l'ofici de fer
teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que
diem i fem, allí, sota la llum de l'escena, és cert i reflecteix el
més profund i el més personal de nosaltres. El meu país teatral,
el meu i el dels meus actors i actrius, és un país teixit per eixos
moments on deixem arrere les màscares, la retòrica, la por a ser
els qui som, i ens donem les mans en la foscor.
La tradició del
teatre és horitzontal. No hi ha qui puga afirmar que el teatre està
en cap centre del món, en cap ciutat o edifici privilegiat. El
teatre, com jo l'he rebut, s'estén per una geografia invisible que barreja les vides dels qui ho fan i l'artesania teatral en un mateix
gest unificador. Tots els mestres de teatre moren amb els seus
moments de lucidesa i de bellesa irrepetibles, tots desapareixen de
la mateixa manera sense deixar una altra transcendència que els
empare i els faça il·lustres. Els mestres de teatre ho saben, no
val cap reconeixement davant aquesta certesa que és l'arrel del
nostre treball: crear moments de debò, d'ambigüitat, de força, de
llibertat en la major de les precarietats. No sobreviuran d'ells sinó
dades o registres dels seus treballs en vídeos i fotos que
recolliran només una pàl·lida idea del que van fer. Però sempre
faltarà en eixos registres la resposta silenciosa del públic que
entén en un instant que el que allí passa no pot ser traduït ni
oposat fora, que la veritat que allí comparteix és una experiència
de vida, per segons més diàfana que la vida mateixa.
Quan vaig entendre
que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que abasta
el món sencer, va nàixer en mi una decisió que també és una
llibertat: no has d'allunyar-te ni moure't d'on et trobes, no has de
córrer ni desplaçar-te. Allí on existeixes està el públic. Allí
estan els companys que necessites al teu costat. Allà, fora de la
teua casa, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable.
Treballes llavors des d'aqueixa immobilitat aparent per a construir
el major dels viatges, per a repetir l'Odissea, el viatge dels
argonautes: eres un viatger immòbil que no per a d'accelerar la
densitat i la rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a
l'instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible davant dels
teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a
la seua subjectivitat. Viatges per dins d'ells, de les seues
emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge
és vertiginós i ningú pot mesurar-lo ni callar-lo. Tampoc ningú
ho podrà reconéixer en la seua justa mesura, és un viatge a través
de l'imaginari de la teua gent, una llavor que se sembra en la més
remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels
teus espectadors. Per això, no em moc, continue a la meua casa,
entre els meus afins, en aparent quietud, treballant dia i nit,
perquè tinc el secret de la velocitat.
Carlos Celdrán
(Cuba)